Supertirolina VK Twin de 1350 m.
Estem en la fase final de la implantació d’aquesta atracció construïda per Vertikalist. Només falta formar els monitors i inaugurar. Una altra fita que supera el nostre anterior rècord de Supertirolina de 900 m.
Per fi vam acabar la fase de construcció i instal•lació. Lluny queda el dia que vam trepitjar per primera vegada la lloma on ara hi ha l’estació de sortida i només en la nostra imaginació existia la Supertirolina
Cada fase en el desenvolupament d’un projecte és fonamental, forma part d’un tot i ha de ser infal•lible. Llargues hores de treball de projecció, mesuraments, topografia, càlculs, verificacions, tornar a projectar, tornar a calcular, a verificar.
El procés previ a la instal•lació, un cop hem completat l’enginyeria, és la fabricació de les pesades estructures. És fascinant la capacitat del home per desenvolupar la tècnica que permet donar-li forma a l’acer, veure com pas a pas agafa forma, tot encaixa. La logística per moure 30 tones d’estructures d’acer, des de la fàbrica a la planta de galvanitzat i després fins a l’emplaçament. Descarregar cada peça al seu lloc, acoblar, plantar-les al seu lloc, perfectament alineades i anivellades, coordinadament amb la direcció d’obra.
L’obra civil és una altra fase fonamental. Les sabates, amb aproximadament 100 m3 de formigó, són els pilars d’aquesta instal•lació, la unió amb la terra. El procés fonamental perquè tota la resta es sustenti.
Per a la construcció d’aquesta Supertirolina s’han emprat estructures d’acer d’alta resistència dissenyades i calculades per suportar tensions extremes i cables d’acer de 20 mm amb una càrrega de trencament mínima de 430 KN. Hem desenvolupat utillatges i politges especials per a aquest diàmetre de cable capaços de poder tensar fins a 11 Tm
L’orografia del lloc ens ha permès estendre el cable amb mitjans terrestres, i ens ho vam haver d’enginyar per moure les 3 bobines una a una per gairebé un quilòmetre i mig de terreny, en total gairebé 9 tones de cables. La maniobra havia de realitzar-se sense arrossegar els cables per terra. Fabriquem uns utillatges especials per poder penjar les bobines de el braç d’una excavadora dotats d’un sistema que ens permetia frenar la bobina i desenrotllar-se a una velocitat controlada. Per a això es van obrir una sèrie de passos en el terreny per permetre a l’excavadora remuntar per pendents impossibles. Vam tenir la gran sort de comptar amb el Fernando Alonso de les excavadores, un autèntic artista maniobrant aquesta pesada màquina. Encara estem sorpresos amb el que feia amb ella.
Un cop estesos els cables començava el repte més complex i arriscat. Manejar-se amb aquests cables i aquestes tensions, amb pesats equips de retenció i desmultiplicació, no va ser tasca fàcil. Ja havíem realitzat treballs similars però mai amb tanta tensió. Per començar vam haver de adquirir un dinamòmetre de major capacitat ja que el nostre equip estava limitat a 10 Tm i el nostre límit de tensió eren 11.500 kg, amb l’esperança de poder tensar per sota d’aquest límit. Tot depenia de que en els primers assajos el llast arribés fins al final del recorregut. I és que l’orografia de el terreny i el desnivell era el que era i no hi havia possibilitat de augmentar-lo. El nostre temor era que en condicions de vent desfavorables “la càrrega no arribés a destí”. Per si de cas vam adquirir un de 20 Tm. Al seu moment, quan vam adquirir el de 10 Tm, vam pensar que mai sobrepassaríem la seva càrrega màxima.
Hi ha diversos factors que influeixen en la velocitat d’una Supertirolina, com més gran és la longitud, aquests factors es maximitzen a nivells inimaginables. Diversos dilemes se’ns plantegen i hem de realitzar infinitat de proves. Si tenses massa corren molt i els pesos pesats arriben molt ràpid. Si destensem el cable i fa vent de cara, els pesos lleugers no arriben. Depèn del tipus de politja i de si et llances tombat amb arnès d’ala delta o assegut amb arnès tipus parapent, o si les proves són amb llast o amb una persona, tots els test i mesuraments ens donen resultats diferents. Un a un els anem resolent no sense abans realitzar diverses maniobres de tibar/destensar.
Finalment vam aconseguir calibrar i donar amb la configuració d’equips, tensions i paràmetres que ens ofereixen el rang d’utilització necessari. Qualsevol constructor que hagi construït una tirolina de més de 1000 m sabrà del que estem parlant. El secret està en … no, no anem revelar-lo. Hi ha coses que és millor descobrir-les per un mateix.
Cada maniobra de retensat requereix el muntatge d’un embull de eslingues i elements de connexió que han de garantir un factor de seguretat 1:5. Només els grillons de 50 Tm pesen més de 30 kg. Les eslingues de càrrega són enormes i el sensor del dinamòmetre necessites a 3 persones per moure-ho. Cada retensat aconsegueixes recuperar uns 60 cm de cable. I cada vegada s’ha de moure la mordassa, les politges, els caps de transmissió, tarar el dinamòmetre, recuperar el cable del cabrestant, tornar a estendre el cable de les politges, etc. etc. Una maniobra que només es pot realitzar manualment i que cada vegada representa moure més de mil kg, estrènyer cargols enormes, estirar pesats cables i manejar-se en mig de cables que cada vegada estan més tibats.
En el tensat dels cables tot és dur, pesa o punxa i cal extremar les precaucions. Vaja, una medalla és el que mereix l’equip de Vertikalist que ha realitzat aquesta tasca, fins a 15 vegades per cada un dels tres cables. Fran, Rubén i David han guanyat més múscul que en un mes de gimnàs intensiu. També més prestigi si és possible.
Un altre round extenuant va ser la col•locació de les balises avifauna. Un cop tensat el cable, el nostre apreciat David va donar una lliçó de tècnica, tenacitat i capacitat de treball, per no dir sacrifici. Tot un dia penjant del cable per col·locar 90 balises. Aquest dia va dormir més que pla i satisfet. En el seu haver hi ha aquesta tasca que a ningú li venia de gust fer i que ell va assumir estoicament amb la millor predisposició, sabent que lliurava d’aquest mal de cap a l’equip.
Per fi va arribar el moment de les primeres proves amb el dummy, 3 bidons amb 75 litres d’aigua. És emocionant tenir-ho ja tot disposat per fer la primera prova, quan està tot a punt, tot muntat, després de tants mesos de preparació. L’hora de la veritat.
Després de diverses proves satisfactòries per fi la vam provar nosaltres. Quina gran moment i que gran satisfacció personal per a tots els que han format part de el projecte. Des dels promotors fins al soldador, des del projectista fins al que estreny els cargols. Veure finalitzat amb èxit un projecte que ha necessitat anys de gestació i mesos d’execució, en què cada un ha hagut de donar el millor de si mateix és gratificant. Veure l’entusiasme i l’emoció en tots i cadascun dels que han participat no té preu. Aquí queda això!
Un artefacte, una màquina de diversió que generarà felicitat i il·lusió a milers de persones. Aquesta és la veritable essència del nostre treball, el leif motiveque ens impulsa a estar en constant moviment, en constant recerca, evolucionant amb el nostre temps i atents a l’avantguarda, a les tendències, creant.
Ara hem d’esperar a que passi aquest llanci, aquesta prova de vida que ens ha imposat la natura. Esperarem el necessari per poder continuar, amb idees i il·lusions renovades, amb la predisposició per adaptar-nos i per continuar, com hem fet des del primer dia.
Quant es pugui inaugurar el celebrarem, perquè es podrà, i aquesta inauguració serà com a colofó a tota aquesta feina.
Carles Canós